Carreras i Costajusà, Francesc

Sabadell, 23 d´octubre del 1913
San Luis de Potosi (Mèxic), 26 d´agost del 1977



Músic i compositor.
Pedagog, humanista i pintor.


_______________________________________________________________________________ 

RECORDANT FRANCESC CARRERAS i COSTAJUSSÀ
En el VII aniversari de la seva mort en l’exili de Mèxic


Francesc Carreras i Costajussà, va néixer a Sabadell, el dia 23 d’octubre de l’any 1913, i va mo­rir exiliat a Sant Lluís de Potosí (Mèxic), el dia 26 d’agost de l’any 1977. Fill de Lluís Carreras i Puig i de Ramona Costajussà i Gibert. Casat en primeres núpcies amb Maria Teresa Lomeli i, en sego­nes, amb Guadalupe de Borja. Fills: Maria Ramona, Maria Tere­sa, Maria Montserrat, Lluïsa-­Cecília i Miquel.


Francesc Carreras cursà els pri­mers estudis escolars al col·legi de les Escoles Pies, de Sabadell i més tard passà a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis de la mateixa ciutat. Els estudis de música els féu a l’Escola Muncipal de Saba­dell, des de l’any 1924 fins al 1932, sota la direcció del mestre sabadellenc Josep Masllovet i San­miquel.


L’any 1931 ingressà en el Centre Cultural Recreatiu de Sabadell, fundat per l’excel·lent pedagog  Josep Vall i Sabata, on hi desple­gà una intensa activitat al costat d’altres companys, com els Barto­meu, Benito, Torras, Simó, Sala, Moix, Viladoms i molts d’altres.


Des de la seva primera joventut, Francesc Carreras posà de mani­fest una sensible inquietud per la música, la qual, en el decurs de la seva fructífera vida, tants èxits i reconeixements li proporcionà i que mereixen ésser coneguts pels aimants de la nostra cultura, malgrat que molts d’aquests triomfs els assolís lluny de la seva terra nadiua, a l’empar humanita­ri i cultural del Mèxic hospitalari que l’acolli. Des de 1934 a 1936, es­tudià composició i història de la música amb el mestre Enric More­ra, a Barcelona. Durant aquests anys, composà sis cançons catala­nes. També obtingué una menció honorífica en el Concurs Interna­cional de Música, organitzat per la Generalitat de Catalunya, amb l’obra «Suite amorosa», per or­questra de corda.


Fou én aquest període que es­tablí relacions artístiques i de gran amistat, amb els que serien entranyables amics, Federico García Lorca i Rafael Alberti, la qual perdurà fins que la mort els separà.


Camí de l’exili
En finalitzar la guerra civil l’any 1939, s’exilà, com tants d’altres sabadellencs, a França, des d’on es traslladà a Mèxic, de­sembarcant a Veracruz el dia 15 de juny de l’any 1939. Allà s’hi trobà amb un estol de com­patriotes, entre els quals recordem els Amadeu Aragai, Miquel Bertran, Jaume Camps, Marius Vilatobà, Francesc Tost, Flimari Burgués, etc. A excepció d’aquest darrer, els altres descansen el re­pos etern en terres asteques.


La seva activitat cultural a Mèxic fou extraordinària, com ho podrem constatar més endavant amb la lectura d’aquestes lletres. Fou catedràtic de la Universitat Autònoma de San Luis de Potosí; director de 1’Orquestra de Cambra; director de 1’«Estudian­tina» de la Universitat Autònoma; director de 1’Institut Tecnològic Regional de San Luis de Potosí, etc… El 18 d’agost, de l’any 1968, essent director de la susdita «Estudiantina universitària potosina», aquesta va obtenir el primer premi nacional.


Les obres musicals del nostre biografiat són moltes, destacant, no obstant, «Meditació a les set paraules», que va tenir un gran ressò en el món musical.


Francesc Carreras fou un autèn­tic forjador de nombroses generacions d’universitaris amants de les arts i molt especialment de la mú­sica. La seva extensíssima obra no ha quedat reduïda al camp univer­sitari, sinó que adhuc s’ha escam­pat a la majoria d’institucions d’educació mitjana i superior, les quals es beneficiaren del seu talent pedagògic i de la seva total entre­ga i dedicació. L’impuls que va donar a l’art en general no va quedar-se limitat solament a la música, sinó que el va estendre al dibuix i a la pintura, influint en la creació d’entitats acadèmiques a 1’esmentada ciutat de San Luis de Potosí.


Tasca humanitària 
La seva gran obra, però, fou la iniciada l’any 1957 a la ciutat potosina amb una gran campanya humanitària sota el lema de: «La música, com a superació de l’indi­vidu». Per millor il·lustrar les nostres paraules, creiem interes­sant i oportú  reproduir fragments d’escrits publicats al gran diari del centre de Mèxic «El Heraldo», del dia 4 de febrer de l’any 1972, on podrem llegir la valorització de l’obra pedagògica, i humanitària d’aquest gran sabadellenc, desple­gada en terres mexicanes. Diu així: «Joves abandonats i oblidats per la societat troben el seu veri­table camí i s’incorporen a la so­cietat, gràcies a la tasca realitzada pel gran humanista i excel·lent pedagog  professor Francesc Carre­ras i Costajussà». «Les classes musicals i el tracte humà i cristià del professor Carreras, han fet retrobar el bon camí a adolescents i joves que l’havien perdut». «La música, com a instrument de su­peració moral i espiritual, ha as­solit resultats magnífics i positius entre els adolescents i joves compresos sota el tutelatge i pro­tecció dels Tribunals Tutelars de Menors». El professor Carreras, en unes manifestacions fetes a la premsa, diu: «Avui, que tant es parla de prevenció en tots els problemes, què es fa pràcticament per aquesta joventut que es troba reclosa en les dependències dels Tribunals Tutelars de Menors?».


 «A ells que han «caigut» i ne­cessiten una mà amiga que els aju­di a alçar-se, no els hi neguem la nostra amb amor». «Es a 1’any 1957, quan el professor Francesc Carreras – català de naixement i potosí de sentiment -, formà una orquestra amb 16 joves quasi to­talment adolescents que es troba­ven a l’Escola de Readaptació del Tribunal Tutelar de Menors». «És interessant observar que, avui, aquells adolescents d’ahir són ja uns homes fets i responsables, els quals, gràcies a la música i a la fe infrangible del professor Francesc Carreras, han merescut l’admiració de tothom, car molts d’ells són rellevants figures del món de la música i particularment dintre la «Sinfònica de Guanajuato» i altres agrupacions musicals» «Allò que en principi fou una idea que s’imposà el professor Carre­ras es convertí poc a poc, a través de l’experiència, en una passió, amb la qual anava estudiant les reaccions dels alumnes pels quals s’interessava de manera docta i paternal, observant que cada dia avançaven més i més envers la se­va total integració a la societat, obtenint tants meravellosos resul­tats que va esdevenir una teràpia eficient, per la qual es féu me­reixedor del reconeixement i de la lloança general del Congrés d’Educadors de Sant Germà, que es celebrà a la Universidad de Puerto Rico, els anys 1959-1960, en el que participaren represen­tants de l’Argentina, Brasil, Cana­dà, Colòmbia, Cuba, Estats Units, Guatemala, Haití, Mèxic, Panamà, Perú, Veneçuela i Xile». «El seu millor premi, però, fou el propi reconeixement i gratitud dels seus alumnes i ex-alumnes, els quals sempre el feren objecte de tota classe d’atencions, ja que tots reconeixien en el professor Carre­ras, no solament al mestre compe­tent i genial, sinó l’amic compren­siu que tant els estimà i agullonà per ensenyar-los-hi l’art de la mú­sica, gràcies a la qual despertaren els seus sentits anquilosats i senti­ren bategar per primera vegada, els sentiments del seu esperit, els quals els acompanyarien tota la se­va vida».


Per completar aquests records biogràfics del nostre estimat i ad­mirat amic, considerem interes­sant també reproduir l’adéu pòs­tum de la Universitat Autònoma de San Luis de Potosí al seu dilecte catedràtic. Diu així: «La comuni­tat universitària, els que foren els seus deixebles i amics i, en gene­ral, el món musical i artístic po­tosí, digueren l’adéu pòstum al professor Francesc Carreras, mentre les seves despulles eren por­tades fins a la darrera estada, en­mig d’un silenci  ple de respecte i veneració que es reflectia en el rostre de tots els presents».


Aquestes són, a grans pinzella­des, les expresions manifestades per la premsa mexicana envers el nostre malaguanyat i admirat compatriota Francesc Carreras i Costajussà, d’inoblidable record.


Humanista i pedagog
Les proves d’estima i condolèn­cia per la pèrdua d’aquest gran humanista i excel·lent pedagog fo­ren extensives, segons hem pogut constatar a través de la premsa as­teca que ens fou facilitada en el seu moment.


Francesc Carreras fou un saba­dellenc exemplar que deixà molt alt i honrat el nom de Sabadell i el de Catalunya, com ho féu igual­ment el seu germà Miquel.


Per culpa d’una guerra civil de mal record, que ells no provoca­ren ni desitjaren, ambdós moriren lluny de la seva ciutat nadiua. En Miquel, en terres lleidatanes de Torres de Segre, enceses pel foc de la guerra, i en Francesc, en el seu exili mexicà, on hi va romandre 38 anys de fructífera tasca cultural i pedagògica.


EI seu record perdurarà sempre en el cor de tots aquells que el tractarem i fórem els seus com­panys de joventut en les tasques culturals, socials i polítiques del període català i republicà dels anys 1931-1939 en què, completa­ment identificats amb els mateixos ideals, lluitavem per un mon millor, ple d’amor i de pau, com el que ell gaudeix des de fa set anys.


En rememorar aquest VIIè ani­versari de la mort del nostre inoblidable amic Francesc Carre­ras, no ens mou altra finalitat que la de testimoniar la nostra irrom­pible fidelitat a l’amistat i, en­sems, contribuir a donar à co­nèixer aquells fills il·lustres de Sa­badell que els avatars d’una ma­leída guerra ens arrancà de la nostra terra.


L’obra cultural, i sobretot mu­sical, del nostre biografiat valdria la pena no fos ignorada de les no­ves generacions, puix la seva và­lua està a l’altura de les més altes d’aquelles que ens llega­ren altres sabadellencs que omplen les pàgines de glòria de la història musical del nostre poble i, per da­munt de tot, la seva obra humani­tària i pedagògica que no morirà mai, perquè els seus resultats han estat reconeguts com a guanys po­sitius.


Miquel, Francesc i Josep Carre­ras i Costajussà; heus ací tres magnífics germans que, cada un des del seu lloc de servei, han honrat i dignificat el nostre poble i a la terra catalana. El seu exemple, digne d’imitar, podria contribuir en favor de la família, la societat, la convivència, la pau i la llibertat.  


Ricard Simó i Bach

Aquest article fou publicat al Diario de Sabadell del 8 de desembre del 1984,
________________________________________________________________________________