Agulló i Prats, Josep *

Agulló i Prats, Josep

Terrassa, 24?, 25? d´agost del 1846
Barcelona, 14 d´agost del 1926

Organista, mestre de capella i compositor.

Variants trobades en el nom del músic:
Agulló i Prat, Josep


JOSEP AGULLÓ i PRATS, UN MÚSIC CATALÀ QUE CONTRIBUÍ A L’IMPULS CULTURAL DE
PUERTO RICO

Foren molts els catalans que van viure a Puerto  Rico durant el segle passat. Molts d’ells van identificar-se amb la causa por­torriquenya i fins i tot lluitaren per l’autonomia (1897). Al febrer del 1898 es constituí el primer govern autònom des de l’arri­bada de Cristòfol Colom a les se­ves platges el 1493.  Però aques­ta autonomia fou violada als pocs mesos pels Estats Units, que l’envaïren militarment al ju­liol del mateix any. Josep Agulló i Prats (1846-1926), nascut a Terrassa, s’hi trobava aleshores treballant d’organista a la cate­dral de San Juan de Puerto Rico. Va néixer el 24 d’agost de 1846. El seu pare fou Joan Agu­lló i Carreras, i la seva mare Ma­ria Prats. Josep Agulló, com el seu germà Ramon, formà part de l’Escolania del Monestir de Montserrat (1858-63), on fou deixeble d’en Bartomeu Blanch, també terrassenc i que també anà a l’Amèrica Central. Ens co­menta Dom Ambròs Maria Ca­ralt a L’Escolania de Montserrat: “Deixa una bona memòria a l’Escolania de Montserrat el dis­tingit músic compositor Josep Agulló. S’educà de jove a la nos­tra Escolania, aprovà els estudis eclesiàstics en el monestir i anà a Roma a cursar la música en el conservatori de Santa Cecília”. Al  desembre de 1867 es presen­ta a les proves d’entrada a l’Aca­dèmia de Santa Cecília amb tres obres religioses: Kyrie, Gloria i Cum Sancto Spirtu. A 26 anys Agulló es nomenat membre de l’Acadèmia i Congregació Fil­harmònica de Santa Cecília de Roma i mestre compositor honorari, a més de soci fundador del Cercle Filharmònic de Catà­nia.

Va deixar Montserrat
De tornada al Monestir de Montserrat, Agulló ens parla d’aquella època: “Per malaltia greu vaig deixar Montserrat i em vaig retirar a casa. Era lla­vors mestre de música de l’Esco­lania junt amb el P. Millan. Als pocs mesos de ser a casa, l’ajun­tament de Terrassa i el rector de la parròquia em nomenaren or­ganista i mestre de capella”. Va romandre a l’església del “Sant Esperit” de Terrassa des del 1869 fins al gener del 73. Durant aquesta època va escriure un Tractat d’Harmonia en forma de diàleg (publicat a Barcelona, R. Guardia, 1870), un Tractat de Contrapunt i Fuga, una Cantata en català per a tres veus i quartet de cordes, Goigs a la verge per a solo de soprano i baríton, cor i or­questra, i una Simfonia per a or­questra, a més d’altres obres reli­gioses per a cant i orgue.Josep Soler i Palet, en les seves Cent Biografies Terrassenques, ens parla de la tasca realitzada per Agulló a Terrassa: “(…) donant, durant lo desempenyo de son cárrech gran impuls é importan­cia á la capella de música de la allavores vila, puix lo Sr. Agulló era un molt notable tocador d’orga y compositor”. E1 26 de gener de 1873 presentà la seva renúncia i obtingué per oposició el càrrec d’organista de la cate­dral de San Juan de Puerto Rico. El 7 de febrer s’embarcà cap al nou món.Josep Agulló seguia els passos de molts altres catalans que abans d’ell havien elegit d’anar a les Amèriques a la recerca de noves esperances, fugint de la persecució religiosa o per mo­tius de compromisos militars. Tots aportaren quelcom al des­envolupament cultural-musical com a músics i mestres de músi­ca. A Puerto Rico varen desta­car-se, a més d’en Josep Agulló: Joan Vicens (Girona ?-?), sots­xantre i organista interí a la cate­dral de San Juan de 1812 a 1830; Josep Antoni Gaudier, mestre de música a Mayagüez; Josep Gotós (Tortosa ?-San Juan 1897), director d’orquestra i mestre de cant, piano i violi a Mayagüez, del qual es publicaren a Barcelo­na (1875) diverses obres per a piano; i el baríton Rafael Fatjó Bastra (Barcelona 1831-San Juan 1895). Llocs de privilegi ocupen Pere Gabriel i Carreras (Terrassa 1830-Puerto Rico ?) i Fèlix Astol (Reus 1811-Puerto Rico 1901); Gabriel precedí Agulló com a mestre de capella a l’Església Sant Esperit i fou el fundador de l’”Orfeó Terrassenc” (1862), abans de la seva anada a Puerto Rico on organitzà una Acadèmia de Música a Ponce, i Astol és, ni més ni menys, l’autor de la músi­ca de l’himne nacional de Puerto Rico.Amb tots aquests predeces­sors, no és d’estranyar que pos­teriorment s’hi instal·lés l’univer­sal Pau Casals, davant del qual vaig tenir l’honor d’interpretar una obra de Bach, corresponent a una invitació amb motiu del seu nonagèssim-cinquè aniver­sari.

Simfonies per a una època daurada
Josep Agulló formava part del grup d’artistes catalans residents a Puerto Rico que contribuïren a la que fou una de les èpoques més fecundes de l’escenari musi­cal de l’illa. Aquest ambient esti­mulà el nostre amic terrassenc a compondre diverses Simfonies (obertures) per a gran orquestra, una de les quals obtingué el pri­mer premi en el Certamen de 1’Ateneo a San Juan de Puerto Rico (1882), una Marxa Triomfal per a orquestra, (1884) i una Ave Maria per a tres solistes, cor i or­questra (1883), ambdues premia­des també per 1’Ateneo portorri­queny. Aquests certàmens es convertiren en trobades cultu­rals per a tots els músics de l’illa interessats a cultivar bona músi­ca. Per fer de jurat hom hi invita­va mestres designats per la “So­ciedad de Escritores y Artistas de la corte española”.Es va casar amb la portorri­quenya Rosaura Casablanca  Iri­zarri el 1874. D’aquesta unió naixeren a Puerto Rico cinc fills: Ignasi, Manuel, Josep, Joana i Maria.El 1896 visita la seva terra na­tal i compon una Salve Regina a 4 veus i orgue. Torna a Puerto Rico i participa de nou en un Certamen amb una Obertura per a gran orquestra (1887), però no aconsegueix cap premi. Acaba­da la Guerra Hispanoamericana (1899), torna definitivament a Catalunya amb tres dels seus fills. Ens recorda ara el seu besnét­,  Josep Oriol Agulló, segons li havia comentat el seu avi, “que varen marxar de Puerto i tornaren a Catalunya  -sempre parlaven de Catalunya i no d’Espanya-  perquè no volien saber res del nord-americans. Volien morir a Catalunya”.A Barcelona fou nomenat or­ganista de l’església de Sant An­dreu del Palomar i director de la secció musical de la Confraria de les Filles de Maria. Fou també fundador i director del cor de l’Apostolat de l’Oració. Rep menció honorífica la seva Missa Pro Difuns per a 4 veus (1906) a la Festa de la Música Catalana de l’Orfeó Català. L’any 1909 fou segurament molt dolorós per al nostre biografiat perquè “l’or­gue de l’església -ens ha explicat el Sr. Martí i Pous, historiador de Sant Andreu- va quedar destruït per un incendi durant la Setma­na Tràgica. L’orgue era una do­nació del Dr. Jaume Agustí i Milà (que fou Vicari General i Governador Eclesiàstic de Puer­to Rico, 1869-87), amic de Josep Agulló. Segurament fou Agustí i Milà qui li va oferir el càrrec d’organista a Sant Andreu”.

La dedicació a l’ensenyament
Es retira d’organista i de mes­tre de capella i es dedica a l’ense­nyament. Ens explicava el seu nét, Josep Agulló i Duran: “Vaig prendre lliçons amb el meu avi quan vivíem a la vora del Palau de la Música durant els anys 1917-18. Tenia molta paciència i era tranquil, reposat i molt disci­plinat”.Josep Agulló visqué dedicat al seu instrument, l’orgue, i a la creació musical amb gran devo­ció i humilitat; una devoció que fou interrompuda 10 dies abans del seu vuitantè aniversari: morí el 14 d’agost de 1926. I 19 anys més tard la seva esposa Rosaura.Josep Agulló arribà a com­pondre més de cent peces de música de tots els gèneres, que constitueixen un patrimoni dis­seminat que ara ens cal recupe­rar. Només en va publicar dues: 20 Preludis Brillants i una Roman­ça (el text en italià) per a cant en si bemoll major, ambdues a Leipzig per C. G.Röder. Com­pongué també una Dança portor­riquenya per a piano, 6 misses per a veus i orgue i un Himne per a dues veus i orquestra, en si be­moll major, dedicat a Puerto Rico, a més d’un  seguit de peces litúrgiques amb text en català: goigs, rosaris, etc. “Els monjos de Montserrat -ens comenta Am­bròs Maria Caralt- encara par­len amb entusiasme de la Salve d’Agulló, brillant, inspirada, una de les més notables de la seva època”.

CARLOS M. MOLINA
Musicòleg i director d´orquestra

Aquest article fou publicat a El Món del 9 de desembre del 1982, pàg. 32

BIOGRAFIES BREUS

Freixas i Vivó, Josep
Músics Terrassencs o vinculats a Terrassa, nascuts abans del segle XX . Pàg.64
Escola Municipal de Música de Terrassa i Arxiu Tobella. Terrassa, 1980

Amb exemplar al fons documental de l´Arxiu

Freixas i Vivó, Josep
Musiquer terrasenc. 224 fitxes biogràfiques. Pàg. 65-66

Fudació Torre del Palau. Terrassa, 2011
Amb exemplar al fons documental de l’Arxiu


Última actualització: juliol del 2007